Alteracions urinàries

Les alteracions urinàries són nombroses i variades. Com hem comentat, no tenen perquè ser degudes al càncer de pròstata. Algunes són presents en el creixement benigne de la pròstata, i d'altres poden ser seqüeles d'alguns dels tractaments que requereixi la malaltia. Podrà experimentar una sola d'elles o bé diverses alhora.

Les més importants, per la seva freqüència, són les següents:

  • Urgència miccional. És l'aparició sobtada d'un desig d'orinar intens difícil de controlar. En moltes ocasions s'acompanya d'una pèrdua involuntària d'orina, el que es coneix com incontinència urinària d'urgència (IUU).
  • Polaquiuria i/o nocturia. La pol·laciúria és l'augment del nombre de miccions durant el dia; és a dir, el temps que passa entre una micció i una altra s'escurça. Si aquesta situació té lloc durant la nit pren el nom de nocturia.
  • Disúria. És una sensació de malestar i incomoditat en orinar. El coïssor i la dificultat per expulsar l'orina fan que la micció sigui dolorosa.
  • Retard i/o micció entretallada. Al costat del retard en l'inici de la micció pot observar-se una disminució de la força i del gruix del raig d'orina, o bé intermitència (micció entretallada). S'acompanya de sensació de buidatge incomplet o residu postmiccional, degoteig terminal i/o micció en dos temps.
  • Retenció aguda d'orina (RAO). La dificultat per a orinar és completa a causa de causes obstructives. Ocorre de forma sobtada i inesperada i és necessari acudir a un centre mèdic per resoldre-la com més aviat millor de la manera més adequada.
  • Hematúria. És la presència de sang en l'orina.
  • Incontinència urinària d'esforç (IUE). Sol passar durant els primers dies després de l'operació i consisteix en la pèrdua d'orina quan augmenta la pressió en l'abdomen en tossir o riure, per exemple.
  • Incontinència urinària mixta (IUM). Succeeix quan es combinen els símptomes d'incontinència urinària d'esforç i d'incontinència urinària d'urgència.

Com abordar les alteracions urinàries

  • Adoptar hàbits de vida saludables: perdre pes, menjar dieta mediterrània, reduir el consum de cafeïna o alcohol, ajustar la ingesta de líquids a l'horari diürn i reduir-la al final de la tarda, evitar el restrenyiment i l'esforç al defecar, deixar de fumar i augmentar l'activitat física.
  • Tractament farmacològic: els fàrmacs anticolinèrgics o els agonistes adrenèrgics ß3 són els més adequats per a pal·liar els símptomes relacionats amb la bufeta hiperactiva. Poden reduir la urgència miccional i la incontinència urinària, però cal tenir en compte que poden aparèixer efectes secundaris (sequedat de boca, restrenyiment, arítmies cardíaques, hipertensió arterial ...), per la qual cosa serà el metge qui els prescriurà.
  • Tractament quirúrgic: després de rebre el tractament, és possible que la incontinència d'orina li aparegui. La seva recuperació és progressiva i tendeix a resoldre's. Al cap d'un any de la cirurgia, l'uròleg valorarà la possibilitat de reparar quirúrgicament aquesta funció, així com el tipus i grau d'incontinència urinària residual.

    L'esfínter artificial urinari constitueix el tractament de referència per a la incontinència urinària greu després d'una prostatectomia radical. Consisteix en una pròtesis, un dispositiu inflable (maneguet) que es col·loca al voltant de la uretra (com un anell) i la comprimeix per evitar que l'orina s'escapi. Quan es tenen ganes d'orinar, el maneguet es desinfla mitjançant una petita bomba allotjada a l'escrot, al costat del testicle.

    Les bandes o cintes suburetrals són dispositius que requereixen una cirurgia poc invasiva per al pacient i consisteixen en unes cintes de teixit mallat que es posen sota de la uretra i la van recol·locant fins situar-la en la seva posició anatòmica inicial, o bé exerceixen certa pressió que aconsegueix que la uretra romangui tancada mentre no s'està orinant. Resulten molt beneficioses en casos d'incontinència urinària lleu a moderada.
  • Fisioteràpia del sòl pèlvic. L'objectiu és tant avaluar com tractar les disfuncions relacionades amb la pelvis i el perineu. S'ha demostrat que l'entrenament de la musculatura del sòl pèlvic accelera el temps de recuperació i el restabliment de la continència. Després de la cirurgia, es poden començar a practicar els exercicis un cop retirada la sonda vesical.