Sabíeu que l'Hospital del Mar ha passat per 4 grans reformes estructurals durant tota la seva història? La primera als anys 50 i 60 amb el projecte de Francesc d’Assis Viladevall, la segona amb la incorporació de l’edifici vertical l’any 1973, i finalment la reforma més intensa de cara a les Olimpíades de 1992. I actualment tornem a estem immersos en una quarta.

Un edifici de 1.800 metres quadrats i deu plantes, construït annex a l'Hospital va ser inaugurat el mes de desembre de 1972 per l'alcalde de Barcelona, Enric Massó. Aquest edifici va ser construït per acollir el que s'havia acreditat com el principal centre de recerca i tractament a Catalunya de les malalties d'àmbit neurològic, l'Institut Neurològic. És a dir, eren 10 plantes dedicades exclusivament a la Neurologia. El seu funcionament, però, era independent a la resta d'hospital i aquest fet es va replantejar amb la reestructuració de la sanitat municipal que va iniciar el primer Ajuntament democràtic l’any 1979. Finalment i dins de la nova organització de l’IMAS l’any 1981, l’Institut Municipal de Neurologia es va convertir en un servei de l’Hospital del Mar. Més tard, va incloure també urgències, cirurgia i administració. La construcció d'aquest nou edifici va ser un fet extraordinàriament important en la història de l'Hospital.

Dos articles de l'any 1969 que publicava la Vanguardia, que us adjuntem en forma d'enllaç, recollien la futura ubicació de l'Institut Neurològic Municipal i les obres de modernització, amb la nova UCI, que s'estaven fent a l'Hospital:

La reforma olímpica, dirigida per Albert Pineda i Manel Brullet, va redefinir la imatge de l’Hospital i va connectar les dues estructures existents, l’horitzontal en forma de pavellons i la vertical o monobloc de l’antic Institut Neurològic, mitjançant un ampli pati-hall d’entrada, que oferia una nova façana a l’Hospital, més propera al passeig Marítim. L’objectiu era adequar l’Hospital en funció a l’entorn del Parc Biomèdic que s’estava projectant, i que servís d’unió entre el barri de la Barceloneta i el nou barri de la Vila Olímpica. Va suposar la rehabilitació de 23.081 m2 i la construcció de 15.110 m2 nous.

La reforma va ser un èxit, va guanyar un premi FAD d’arquitectura i el projecte va ser recollit en nombrosos llibres i publicacions. La solució aconseguida per fer conviure les diferents estructures que convivien a l’Hospital, la utilització de circuits diferenciats per a públic i professionals, l’ús i aprofitament de la llum natural, els materials emprats, etc. van situar aquest projecte en la primera línia de l’arquitectura hospitalària i nombroses delegacions internacionals d’arquitectes van visitar l’Hospital per prendre nota de les innovacions aplicades en la seva remodelació.

L’Anna Granell, que formava part del servei d’Arquitectura de l’IMAS durant la reforma, ens ha fet arribar algunes de les publicacions que van recollir el projecte.

Foto 1: Exteriors de l'Hospital del Mar als anys 70.

Foto 2: Projecte d'ampliació de l'Hspital del Mar 2015

Sabíeu que els "payasos de la tele" van visitar un nen malalt a l'Hospital l'any 1981? Va ser el dia 27 de gener i hem pogut llegir la curiosa notícia a "La Vanguardia" del dia 28 de gener. Diu així:

"Los payasos de la tele, en Barcelona, para complacer a un niño enfermo. La huelga de controladores aéreos fue levantada ayer por la tarde para que los famosos payasos de la televisión Fofito, Miliki y Milikito se desplazaran de Madrid a Barcelona para pasar poco más de una hora con un niño, enfermo de cáncer hospitalizado en el Hospital del Mar.

Las cosas se complicaron cuando el acto, que había sido divulgado por una emisora de radio, congregó a un enorme gentío ansioso de ver de cerca a los populares cómicos. El hall del hospital tuvo que ser desalojado, así como los pasillos y demás accesos, tal era la multitud que impedía además las gestiones y trabajos de aquel centro. Por deseo expreso de la madre, que estaba en la habitación con el pequeño, Jaime Ribera, de 10 años, y tres de sus ocho hermanos, no se ‘permitió la entrada a ninguno de los reporteros que se habían trasladado al centro movilizados por la noticia transmitida por las ondas.

Los payasos hicieron varios juegos el niño, cantaron dos canciones y le enseñaron a maquillarse. «Se nos hizo un nudo en la garganta. Esas son de esas cosas que no se ‘pagan con todo el oro del mundo.., declaró Fofito a la salida."

Sabíeu que l'Hospital del Mar ha tingut diversos noms al llarg de la seva història? Inicialment va ser l'Hospital d'Infecciosos i l'any 1939 va passar a anomenar-se Hospital de Nostra Senyora del Mar, amb les variants d'Hospital Municipal de Nostra Senyora del Mar o Hospital General de Nostra Senyora del Mar.

Amb la signatura del conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1973 el varen anomenar Hospital Universitari de Nostra Senyora del Mar i finalment, l'any 1978, va ser rebatejat amb el nom laic d'Hospital del Mar. Tot i això, encara hem trobat documents de 1983-84 on el nom que apareix és el de Hospital General de Nostra Senyora del Mar.
A part dels noms, és curiós veure alguns dels logos que s'han anat utilitzant durant aquesta trajectoria. Us en deixem una petita mostra...

Sabíeu que no va ser fins a finals dels anys 70 quan es va posar en marxa el servei d'Urgències de l'Hospital del Mar? Doncs sí, no va ser fins al 1978 que l’Hospital del Mar, o Mare de Déu del Mar com s’anomenava llavors, va obrir el servei d’Urgències. El Dr.Bosch i Monegal, al seu llibre “L’Hospital del Mar en la història de Barcelona” ho relatava així:

"El 15 de maig de 1978 es va posar en marxa un Servei d’Urgències a l’Hospital de la Mare de Déu del Mar, fet que constituïa un desafiament, donada la precària situació econòmica de l’Hospital en aquell moment. En contra de les aspiracions del delegat de Serveis de Sanitat, doctor Serrat, els pressupostos destinats a l’Hospital eren misèrrims. Però al capdavant de l’Hospital hi havia hagut un home ple d’il·lusió i valent, el doctor Miquel Molins i Benedetti, el qual, lluitant contra tot i tothom havia planejat i intuït la importància d’un servei d’urgències en un hospital situat en una zona de la ciutat pràcticament desemparada. Malauradament, a causa d’una mort prematura no va poder veure acabada la seva obra."

El Servei d'Urgències va ser totalment reformat pels Jocs Olímpics. Actualment, ja s'han iniciat les obres d'ampliació de l'Hospital que inclouen un nou Servei d'Urgències amb 2.780 m2, amb un ampli moll de càrrega i descàrrega d’ambulàncies, que arribaran des del passeig Marítim pel carrer del Gas, i sortiran després pel carrer del Doctor Aiguader. En total, el Servei d’Urgències disposarà de 3.880 m2 per a l’atenció als pacients, més del doble de la què disposava fins ara.

En aquesta primera fase de l’àrea d’urgències s’incorporaran un total de 45 nous punts d’atenció. La nova àrea inclourà tres sales d’espera, dues sales de triatge, 5 punts d’atenció de pacients en aturada cardíaca, politraumatitzats i pacients d’ictus, 34 punts d’atenció general, 6 punts d’atenció d’urgències de baixa complexitat i 6 consultoris d’urgències de baixa complexitat. Es farà una connexió amb l’actual servei, que continuarà atenent les urgències especialitzades quirúrgiques, traumatològiques, pediàtriques i psiquiàtriques, que comptaran per tant amb molt més espai, aquell que abans era compartit amb la resta del servei.

Foto 1: Admissions d'Urgències anys 80
Font: "L'Hospital del Mar en la història de Barcelona" del Dr.Bosch i Monegal.

Foto 2: Accés a Urgències
Font: "L'Hospital del Mar en la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal

Sabíeu que Alexander Fleming va escriure unes paraules al llibre d'Honor de l'Hospital del Mar? Fleming va ser convidat a l’Hospital del Mar l'any 1948 però la visita va tenir una enorme transcendència a tota Barcelona, on va ser rebut com un heroi. Al llibre d’honor de l’Hospital, va escriure-hi: “L’Hospital de Malalties Infeccioses m’ha portat a Barcelona per assistir a la inauguració del nou Institut d’Investigació. Ara tinc bons records de Barcelona i dels metges i infermeres de l’Hospital i la ferma convicció que és una Institució que no només tractarà la malaltia ...sinó que també avançarà en el coneixement mèdic. Alexander Fleming (6 de juny de 1948)”.

Segons recollia Mercè Piqueras en un article a l’Avui (30/04/2005) Fleming va ser a Barcelona del 26 de maig al 7 de juny de 1948. Hi explicava :”La visita, que va organitzar el llavors director de l’Hospital, Lluis Trias de Bes, va ser apoteòsica, envoltada de l’entusiasme popular. En el seu diari personal Fleming comenta els aplaudiments rebuts tot passejant per la Rambla, on les floristes van regalar-hi roses i clavells. També la visita a Montserrat, on l’abat Escarré va presentar-li al monjo ancià a qui la penicil·lina havia salvat de morir d’una greu infecció. Fleming va regalar a l’abat un medalló on hi havia muntat un cultiu de Penicillium, el fong d’on s’havia aïllat la penicil·lina. I escriu que arreu el van tractar com si fos un heroi.”

De fet el monument a Alexander Fleming que hi ha encastat a la façana posterior del col·legi de Cirurgia (ara Acadèmia de Medicina) va ser subvencionat per les floristes de la Rambla. Esta fet amb pedra de Montjuïc i marbre blanc, i va ser inaugurat el 1956, un any després de la mort de l'eminent científic.

“No és estrany que l'Ajuntament de Barcelona decidís aixecar un monument a la memòria del descobridor de la penicil·lina immediatament després de la seva mort. El descobriment d'Alexander Fleming va ser la salvació de molts barcelonins atacats per la tuberculosi, durant els anys de postguerra, i quan visità Barcelona pocs anys abans de morir, l'acollida que se li dispensà fou apoteòsica. La devoció a Fleming es va mantenir durant molts anys, de manera que cada 6 d'agost, aniversari de la seva mort, es retia un senzill acte d'homenatge davant del monument, i ben sovint mans anònimes o entitats diverses hi dipositaven rams de flors” Font: Fabre, Jaume; Huertas, Josep M. «A Alexander Fleming». bcn.es, octubre del 2014

Foto 1: Imatge de l'escrit d'Alexander Fleming al llibre d'Honor de l'Hospital del Mar.

Foto 2: Monument a Alexander Fleming a Barcelona, fet amb pedra de Montjuïc i marbre blanc. Va ser inaugurat l'any 1956, un any després de la mort de l'eminent científic, i va ser subvencionat per les floristes de la Rambla.

Foto 3: Sir Alexander Fleming amb els doctors Amadeo Foz (Esquerra) i Jordi Gras (dreta) durant la visita del premi Nobel a l’Hospital, maig 1948. Font: família Foz Tena

Sabíeu que el delfinari del Zoo agafava l’aigua salada d’un pou que hi havia al pati central de l’Hospital? El pou estava connectat amb el zoo mitjançant una llarga canonada que enviava aigua de mar al delfinari i així els proporcionava l’aliment necessari. L’aquari tenia un tanc central, amb més de 2 milions de litres d’aigua i dos aquaris laterals, que es reciclaven periòdicament amb un 20% d’aigua marina.

Així ho explica un article de "La Vanguardia” de desembre de 1979 que es fa ressò de que la canonada, en el tram entre dues empreses, havia patit una fissura important i l’aigua marina s’havia barrejat amb petroli. Afortunadament, aquesta aigua no va arribar a entrar a l’aquari i els dofins van començar a ser alimentats temporalment amb arengades i verats dels mars escandinaus per evitar l’aigua contaminada. El que no sabem és com es va solucionar el problema de forma definitiva.

Podeu llegir l’article complet a: http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE08/HEM/1979/12/16/SU119791216-001.pdf

Sabíeu que al 1968 al costat de l'Hospital, on ara està ubicat el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, hi havia una piscina? Va ser enderrocada l’any 1995. La piscina coberta, construïda pel l'Ajuntament, va ser inaugurada el 17 de juliol de 1968. Tres anys abans, el 27 de maig de 1965, havia estat col·locada la primera pedra en un acte simbòlic presidit per Juan Antonio Samaranch.

La intenció de l’Ajuntament era fusionar dos dels clubs de Natació existents, el CN Barceloneta i el CN Atlètic en un sol club i que compartissin l’equipament, però els socis del CN Atlètic s’hi van negar i la piscina va ser adjudicada al CN Barceloneta. Era una instal·lació amb façana de vidres translúcids que deixaven entreveure des del passeig les siluetes del banyistes que circulaven més prop del vidre. La piscina, que no era olímpica, tenia unes dimensions de 25 x 16 metres i al costat n'hi havia una altra d'infantil de 16 x 8 metres.

A finals de 1990, degut a que les Olimpíades estaven canviant radicalment la zona, el CN Barceloneta va veure com la seva seu social de la platja de Sant Miquel, al costat dels xiringuitos, era enderrocada per imperatiu de la Llei de Costes, mentre la piscina del passeig Marítim quedava també afectada per la nova reordenació del sector. Finalment, la fusió dels dos clubs es va produir al juny de 1992 i així va néixer el Club Natació Atlètic Barceloneta actual. El nou club fusionat s'instal·là en una nova seu construïda on abans hi havien els Banys de Sant Sebastià.

Foto 1: vista de la piscina coberta del CN Barceloneta poc després d'inaugurar-se en un gairebé desèrtic Passeig Marítim. Any 1968.

Foto 2: vista panoràmica de la piscina. Any 1968.

Foto 3 i 4: visió de la part de darrera de la instal·lació. Font: Cànovas.

Sabíeu que a l’any 1942 un grup d’infermeres i Mare Superiora de l’Hospital van rebre la Medalla de la Ciutat pels serveis prestats durant l’epidèmia de tifus exantemàtic? El primer brot de l’epidèmia al 1941 va causar 5 morts i 23 casos, però l’epidèmia de 1942 va ser molt més greu i va causar un total de 408 morts a Barcelona. L’epidèmia s’inicia quan a principis de gener de 1942, i a causa de la visita d’un important personatge del “regim”, es van “recollir” tots els indigents de Barcelona i es van tancar en el pavelló de Romania de l’Exposició Universal de 1929.

Hi van conviure en condicions infrahumanes uns centenars de persones i donat que alguns provenien de regions o localitats espanyoles on hi havia hagut focus epidèmics recents de tifus exantemàtic, es produir un important brot de la malaltia. Acabada la visita del “prohom” es van obrir les portes del pavelló i l’epidèmia es va estendre ràpidament per tota la ciutat.

L’Hospital d’Infecciosos va ser l’encarregat de controlar l’epidèmia. Amb esforç, molta dedicació i ínfimes condicions tècniques. La neteja, el despullament, el diagnòstic clínic, la presa de sang, etc representaven un perill real i greu de contagi d’una malaltia que no tenia tractament. Els malalts portaven tants polls quan ingressaven que se’ls submergia en una banyera sense treure’ls la roba, se’ls rentava amb sabó i benzina, i se’ls rasuraven totes les zones piloses. La roba era cremada immediatament.

El doctor Vicenç Giménez Vidal, metge de guàrdia, Emili Rabat, auxiliar de l’Hospital, una monja i dues operaries, van morir víctimes d’aquesta malaltia per picades de polls infectats.

Font: llibre"L'Hospital del Mar en la història de Barcelona" del Dr. Enric Bosch i Monegal.

Sabíeu que l'Hospital del Mar va tractar tots els malalts i sospitosos de còlera de tot el país durant l'epidèmia del 1971? L’any 1971 va haver-hi una epidèmia de còlera a Barcelona i l’Hospital del Mar va ser escollit centre receptor de tots els malalts i sospitosos, no només de la ciutat de Barcelona, sinó de tot el país. Es pot afirmar que el 90% dels colèrics haguessin mort de no ingressar ràpidament a l’hospital i no ser tractats immediatament per equips especialitzats.

Per atendre el brot es van evacuar i traslladar a altres hospitals tots els malalts no infecciosos que estaven ingressats i s’habilitaren serveis d’hidratació, esterilització, rentadors especials, fumigadors, cremadors de deixalles, lliteres idònies per a colèrics, etc. Es van atendre un total de 118 colèrics i 450 persones sospitoses de partir la malaltia, però afortunadament la mortalitat només va ser de tres malalts que havien ingressat en condicions no recuperables.

Però tota aquesta lluita es va portar amb extrema discreció per ordre superior, ja que no es volia que es mencionés la paraula còlera per no espantar als turistes, i únicament es parlava de diarrees estivals.

L’any 1979 va tornar a produir-se una epidèmia de còlera a Barcelona, tot i que molt més limitada i que no va causar tanta por com la de l’any 1971, ja que es coneixia millor la malaltia.

Foto 1: Laboratori anys 60/70. Font: llibre "L'Hospital del Mar a la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

Foto 2: bugaderia anys 60/70. S'hi pot veure una operària i una monja que van dedicar tota la vida a l'Hospital. Font: llibre "L'Hospital del Mar a la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

 

Sabíeu que la pel·lícula “Todo sobre mi madre” es va filmar en part a l'Hospital? Pedro Almodóvar va escollir l’Hospital del Mar per a la seva pel·lícula “Todo sobre mi madre” (1999) que va guanyar l’Oscar de Hollywood a millor pel·lícula estrangera. Va dir que havia quedat meravellat i sorprès amb l’edifici i el va definir com un hospital amb uns finestrals que s’obren cap al mar com una pantalla de cinema. Almodoóar va mostrar l’Hospital del Mar a tot el món amb aquesta pel·lícula i va fer-hi participar treballadors de l’Hospital.

Les escenes que es van rodar a l’Hospital incloïen el vestíbul de consultes externes, un dispensari de Ginecologia i la planta desena, on es va simular una habitació. El rodatge es va fer en cap de setmana per no destorbar el ritme habitual de l’Hospital.

La curiositat és que un problema tècnic amb el rodatge que van realitzar a Plaça Medinacelli els va obligar a repetir-lo el dia que tenien previst fer la filmació a l’interior del dispensari de Ginecologia. Així que es van filmar totes les imatges de l’entrada de consultes externes, de la sala d’espera i de l’habitació simulada a la desena planta, però es va optar per reproduir exactament l’interior del dispensari als platós de Madrid i fer aquesta darrera part de la filmació allà. Oi que ningú ho diria? Els escenògrafs van copiar i reproduir exactament tot el dispensari i el que hi havia a dins.

Us oferim un enllaç on podeu veure la pel·lícula. Les imatges de l'Hospital les trobareu al minut 46,25-50,25 i a l'interval 81-83,09.
http://cinetecauniversal.blogspot.com.es/…/todo-sobre-mi-ma…

Sabíeu que a l'Hospital va haver-hi una guarderia? La guarderia va estar en funcionament des del 1 de maig de 1978 al 5 d’agost de 1989, és a dir, va començar en un dia de festa. Estava ubicada on ara hi ha la Sala Josep Marull i la seva desaparició va estar vinculada a la reforma estructural de l’Hospital quan aquest va ser escollit Hospital Olímpic.

Portava el nom de “Xarxa”, un nom ben mariner, i acollia a més de 100 nens entre 0 i 3 anys d’edat. El seu horari era ampli per arribar als diferents torns: de dilluns a dissabte de 7 del matí a 10 de la nit. Tot i que inicialment només era per als fills dels treballadors de l’Hospital, l’any 1983, davant l’escassetat de guarderies al barri de la Barceloneta, es va acordar reservar 30 places pels veïns del barri.

Es celebrava Carnestoltes, Nadal, Fi de curs, la Candelera....però a més, es feien colònies de dos dies, sortides al zoo, passejos per tot el passeig marítim (abans de que estigués remodelat), etc. També es recordada una petita piscina que es posava a la terrassa a l’estiu.

Hi ha moltes imatges d’aquests 11 anys de guarderia gràcies a la tasca de recopilació que ha fet Carme Castellón, des de fa molts anys secretària d’Anestesiologia de l’Hospital però que va començar precisament com a “guardera”, tal i com s’anomenaven. Aquí us hem adjuntat alguna foto.

Quan la guarderia va tancar, la majoria de les 7 “guarderes” que hi treballaven van ser enviades a altres destinacions, només dues van quedar treballant a l’Hospital desenvolupant altres tasques. Dels nens que hi van anar, cal dir que uns quants ara treballen a l’Hospital.

Sabíeu que al juliol de 1936, a l'inici de la Guerra Civil, ningú no va sortir de l'Hospital del Mar durant 5 dies? En part per la feina que hi havia per atendre ferits i malalts i en part, també, per por. Les monges paüles, disfressades d’infermeres, l’abandonaren el 23 de juliol acompanyades pel Dr. Jiménez Vidal.

A l’Hospital es constituí un comitè que va aconseguir que els militars deixessin les armes a la porta si volien entrar-hi. El director era aleshores el Dr. Grau i els caps de Servei, els doctors Soler Dopff, Sarrias i Comas i Roca, que romangueren durant tota la contesa al seu lloc, mentre que el doctor Trias de Bes passà al bàndol nacional.

També es quedaren a l’hospital, mentre pogueren, els doctors interns Jiménez Vidal, Gamissants i Martí i l’estudiant intern Mas de Xaxás.

En els primers temps de la Guerra Civil hi van continuar ingressant tota mena de malalts infecciosos, i se n’incrementà el nombre a causa de les deficients condicions higièniques provocades per la guerra.

Amb motiu de la lluita interna dels Fets de Maig de 1937, augmentà de nou el nombre de ferits que acudien a l’Hospital d’Infecciosos. Tornava a ser perillós sortir de l’hospital a causa de la lluita entre faccions enfrontades, que es produí no gaire lluny de l’hospital.

L’Hospital tampoc es va deslliurar dels bombardeigs aeris i navals feixistes. Els obusos hi passaven just per sobre, malgrat les creus roges pintades a les teulades. El desembre es van evacuar els malalts a l’Hotel Florida del Tibidabo, que ja funcionava com a sanatori de la CNT-FAI, després de què caigués a l’Hospital una bomba d’aviació.

Foto 1: font: “Els Hospitals de Barcelona i del Barcelonès” Dr.Jacint Raventós.

Foto 2: 16 de març de 1937. Després d'un bombardeig, forces de la Creu Roja busquen possibles supervivents. Font:"L'Hospital del Mar en la historia de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

Sabíeu que l’actual Hospital del Mar s’havia de construir al barri de Vallcarca? Doncs sí, quan es decideix substituir el precari primer hospital l’any 1925, la primera opció per raons de salabror, d’humitat i per les dificultats d’accés, era la zona on ara hi ha l’Hospital Militar. No obstant, com ja havia passat 40 anys abans amb els primers llatzerets per tractar les malalties infeccioses, s’hi van oposar els veïns.

Un dels personatges que va exercir una influència decisiva per deixar palesa la necessitat de construir el nou hospital va ser el Dr. Pons i Freixa. Nascut a Barcelona l’any 1883, l’any 1924 havia estat nomenat director interí de l'Institut Municipal d'Higiene, Institut del que depenia l’Hospital d’infecciosos, direcció que exerciria en propietat des de l'any 1925 fins a la seva jubilació l'any 1933.

A la Gaseta Municipal de Barcelona l’any 1931 es descrivia el nou hospital de la següent manera:

“El seu emplaçament fou fixat per la Superioritat en el terreny que ocupava la Secció Marítima del Parc. Té una extensió total de 27.250 m2, que compren des del viaducte al futur Passeig Marítim i des de la fàbrica del gas de la Catalana al camí del Somorrostro.
Abonen aquest emplaçament l’isolament de poblat en què es troba el referit terreny, puix que les construccions pròximes totes són d’usos industrials, amb escassos habitatges, ja que tot i tenint l’Hospital una secció destinada únicament i exclusiva a malalties infeccioses exòtiques i llatzeret, és imprescindible que estigui pròxim al mar. Per últim, pel fet que el terreny està limitat pel carrer del Gasòmetre, en la seva façana, pel camí del Somorrostro per un dels costats, el Passatge de l’actual Hospital per l’altre i en la seva part exterior pel mar, tot això fa que pugui organitzar-se els serveis d’una manera envejable, car per la seva façana principal, s’estableix l’entrada general. L’entrada que dóna al camí de Somorrostro es reserva per a la part de l’Hospital destinada a malalties infeccioses exòtiques, i la de l’actual Passatge és destinada tan sols per a treure’n els cadàvers. Així s’aconsegueix, a més d’una independència absoluta per a aquests serveis, que es tregui d’una manera oculta per als infeliços que sofreixen en els llits de l’Hospital aquells que la ciència no ha pogut salvar.

L’orientació de l’Hospital és la millor que per aquesta classe d’edificis s’hagin construït a la nostra ciutat. Està orientat a l’Est, la qual cosa ofereix el major rendiment de sol als pavellons”.

Foto 1: Dr. Pons i Freixa (1934). Font: Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

Foto 2: Imatge del dia de la Inaguració de l'Hospital (1930). Font: Arxiu Nacional de Catalunya.

Sabíeu que als inicis hi havia un campanar amb tres campanes a l'entrada de l'Hospital del Mar? A l’antiga entrada de l’Avinguda Icària hi havia un campanar amb tres campanes, que tenien una gran importància per a la comunicació a l’Hospital. Quan arribava una ambulància, tocaven un toc de sometent, és a dir el toc de campanes que s’empra habitualment per assenyalar l'alarma i mobilitzar el poble per defensar-se, per encalçar malfactors o per afrontar problemes greus.

Quan es necessitava una infermera al pavelló d’entrades, sonaven dues campanades. I cada cap de Servei tenia un toc especial que assenyalava quan entrava a l’Hospital.

A manca de mòbils o altres xarxes de comunicació, i en un hospital on les distàncies eren (i són) llargues, bones eren les campanes.

A la imatge es veu l'entrada a l'Hospital l'any 1932 (Font: "La història de l'Hospital del Mar en la història de Barcelona" del Dr.Bosch i Monegal).

Sabíeu que la història de la fàbrica del gas ha estat sempre lligada a la història de l’Hospital del Mar? L’elaboració de gas manufacturat per destil·lació de carbó es va iniciar a Catalunya precisament amb la construcció de la fàbrica del gas de la Barceloneta, l’any 1842. Va ser impulsada per la “Sociedad Catalana para el Alumbrado por Gas” creada l’any 1843, ja que els fanals funcionaven amb aquest gas.

La fàbrica inicialment tenia vuit forns de carbó i tres gasòmetres, però a principis del S.XX va passar per dues fases d’ampliació i va arribar a tenir 38 forns. El complex, construït per l’arquitecte Josep Domenech i Estapà, era com una petita ciutat i l’any 1908 l’Ajuntament el definia com a “colossal temple industrial”.

Però a finals dels anys 50 la fabrica tenia unes instal·lacions obsoletes i va aparèixer al mercat la societat estatal Butano S.A. per comercialitzar gas envasat. La situació es va tornar insostenible i es va clausurar la producció de gas per destil·lació de carbó l’any 1958 i la fàbrica va ser desballestada el 1964.

Al mateix lloc, l’abril de 1969 es va posar en marxa una nova planta gestionada per Catalana de Gas y Electricidad dedicada a la producció de gas natural.

La tragèdia va ser el 2 de juliol de 1981 quan va haver-hi una explosió a les instal·lacions de la planta de gas a conseqüència d’una averia en un dels dipòsits de gas ciutat on uns treballadors estaven treballant. El diari “ El País” l’endemà en feia aquest article:

“Tres personas resultaron muertas y otra gravemente herida a consecuencia de la explosión que se produjo en la planta de producción de gas manufacturado de la compañía Catalana de Gas y Electricidad, situada en la Barceloneta, barrio de Barcelona.
La explosión, que provocó gran estruendo, afectó al Hospital del Mar, colindante con la planta siniestrada, así como a una escuela de enfermeras y unos consultorios del mismo hospital. Unos 150 enfermos tuvieron que ser evacuados.
En la planta donde se registró el suceso se encuentra un gasómetro de gran tamaño, que de haber explosionado hubiera causado daños muy superiores a los ocasionados. “

La fàbrica de gas havia estat denunciada reiteradament pels veïns amb anterioritat perquè es considerava que la seva ubicació no era l’adequada per una planta de tractament del gas, i poc després d’allò, va ser tancada.

Afortunadament, l’explosió va ser a la tardat i això va evitar que els 300 estudiants que hi havia matriculats a l’Escola d’Infermeria patissin danys, ja que l’escola va ser l’edifici que va quedar més malmès amb l’explosió.

Avui en dia, com a reminiscència de la fàbrica del gas, es manté l'estructura mètal·lica del gasòmetre a la plaça de la Barceloneta, una fantàstica estructura d'aires victorians que data de 1868 i que ha quedat com a record de la història industrial de zona.

Foto 1: La fàbrica limitant amb l'Hospital anys 40. Font: llibre "L'Hospital del Mar a la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

Foto 2: Imatge actual del gasòmetre al Parc de la Barceloneta. Font: Blog "Vestigios de Barcelona"

Sabíeu que el creador del Cerebrino Mandri va ser el primer director de l’Hospital Marítim d’Infecciosos? Doncs sí, quan es va acordar que l'Hospital Marítim d’Infecciosos tingués caràcter permanent, el primer director va ser el doctor Francesc Mandri i Vila, tot i que per poc temps. El va substituir el Dr. Josep Maria Grau, però el Dr. Mandri es va quedar a l’Hospital com a col·laborador.

Francesc Mandri era metge i farmacèutic i va començar a preparar i vendre el Cerebrino Mandri a la farmàcia que tenia al carrer Ample, gràcies a una fórmula desenvolupada pel seu pare i que ell va millorar. El producte es va fer molt famós com a analgèsic i la seva publicitat forma part de la memòria col·lectiva d’una època.

El medicament es va subministrar fins l’any 2008, tot i que la seva composició va anar variant al llarg dels anys.

A través d'aquest enllaç http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1926/12/22/010.html podeu llegir l'article que feia l'ABC el 22 de desembre de 1926 després d'una visita al laboratori on es fabricava.

Sabíeu quin va ser el precedent del nostre antic l’Hospital d’Infecciosos? Doncs dues barraques que va fer construir l’any 1888 l’alcalde de l’Exposició Universal, Francesc de Paula Rius i Taulet, i que tenien funcions de llatzeret. Els llatzerets eren establiments on es sotmetien a revisió, observació i eventualment, s'aïllaven en quarantena, les persones, bèsties o mercaderies provinents de països amb malalties contagioses endèmiques o epidèmiques.

El 1881 s'havia plantejat construir un hospital d’infecciosos prop de Montjuïc, però l’oposició popular dels barris veïns i alguns propietaris féu tirar enrere el projecte. Tanmateix, l’Ajuntament continuà amb la idea, i va adquirir l’any 1899 uns terrenys davant del mar que havien estat desafectats de jurisdicció militar i retornats a la ciutat gràcies a l’enderrocament de les muralles i a l’Exposició Universal de 1888. Allà hi havia l’àrea lúdica del “Tiro al Pichón”.

L’encert de la decisió queda demostrada amb l’aparició d’una epidèmia de pesta bubònica l’any 1905, que arribà a Barcelona amb uns carregaments de cotó de l’Índia. Es posa en funcionament el barracó de Can Tunis, però a més, en un llatzeret dels edificis que quedaven dempeus de l’Exposició Universal, s’hi afegiren nous barracons. Així doncs, es va disposar de quatre pavellons d’hospitalització, un destinat a cuina, menjador i rebost, un altre destinat a bugaderia i un altre, a oficines i dormitori de les monges paüles. Les instal·lacions es tancaren un cop dominada l’epidèmia.

El 1907 i el 1913 es reproduïren brots de pesta bubònica i es reobriren les instal·lacions de can Tunis, però no les del “Tiro al Pichón”, vora a mar.

Font: llibre "Els hospitals de Barcelona i del Barcelonès" Dr. Jacint Reventós

Foto 1: El llatzeret de Can Tunis. Font: llibre "L'Hospital del Mar a la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

Foto 2: Pavelló per al tractament de la Sarna. Font: llibre "L'Hospital del Mar a la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

Sabies que l’Hospital del Mar va tenir el primer pulmó d’acer de l'Estat Espanyol? El 14 d’abril de 1950, aniversari de la II República, el baró de Terrades i alcalde de Barcelona, Josep Maria Albert i Despujol (Barcelona, 1886 - 1952), va visitar l’Hospital per donar el seu vist i plau oficial a l’adquisició del primer pulmó d’acer de Barcelona i de l'Estat Espanyol. Deu dies abans, un jove de Terrassa afectat d’una paràlisi respiratòria arran d’una poliomielitis va salvar la vida gràcies a aquest pulmó d’acer.

A principis del segle XX, a les persones amb poliomielitis amb afectació als músculs respiratoris no tenien possibilitat de sobreviure. L’única possibilitat de tractament va sorgir d’un invent dels metges nord-americans Philip Drinker i Louis Shaw que l’any 1928 van desenvolupar un respirador artificial al que van anomenar pulmó d’acer. Era una gran estructura cilíndrica metàl·lica que funcionava alternant pressions positives i negatives per reproduir exactament el moviment d’inspiració i espiració de la respiració.

L’any 1959 es va registrar un brot epidèmic de poliomielitis intens amb 298 casos i una mortalitat de 102 persones. Des de 1956 i fins al 1974 es van atendre 854 casos al servei de Poliomielitis de l’Hospital, liderant l’atenció d’aquesta patologia infecciosa.
Després de la desaparició de les epidèmies de poliomielitis gràcies a la vacuna, l’ús dels pulmons d’acer es va anar limitant a algunes malalties que provocaven paràlisis respiratòries.

Cal destacar el paper que va tenir el Sr. Pelai Font, encarregat de manteniment i conservador dels aparells fins a límits indescriptibles, que fins i tot va inventar petits artilugis per a facilitar la comunicació dels pacients o millorar-ne la seva estada. Un altre dia us explicarem una mica més la seva història.

Foto 1: Imatge del pulmó d'acer que va adquirir l'Hospital del Mar (1950) Font: llibre "L'Hospital del Mar en la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

Foto 2: Imatge d'una de les versions de pulmons d'acer més complexes que es van anar desenvolupant (font:Wikipedia)

Sabíeu que l’il·lustre Sir Alexander Flemming va visitar l’Hospital? Va ser l’any 1948, tres anys després de rebre el Premi Nobel de Medicina, convidat per l’Hospital per donar tres conferències magistrals. Va aprofitar també per inaugurar l’Institut Municipal d’Investigacions Mèdiques (IMIM) que havia estat creat l’any anterior en virtut d'un suggeriment del Professor Nauck, cap del Tropen Institut d’Hamburg, al Dr. Trias de Bes, llavors director de l’Hospital.

La creació de l'IMIM havia estat possible gràcies al suport del Dr. García Tornel, aleshores Tinent d'Alcalde de Sanitat de l'Ajuntament de Barcelona. L’IMIM, actualment Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, va començar a treballar a ple rendiment l’any 1950 i es va consolidar com a centre de recerca i de docència la dècada dels 60-70, sota la direcció dels doctors Amadeo Foz i Jordi Gras, els impulsors de l’IMIM des de la seva creació.

Foto 1: Sir Alexander Fleming amb els doctors Amadeo Foz (Esquerra) i Jordi Gras (dreta) durant la visita del premi Nobel a l’Hospital, maig 1948. [Font:Família Foz Tena]
Web galeria de metges catalans (http://www.galeriametges.cat/).

Foto 2: El Professor Nauch (assegut), el Dr. Trias de Bes (esquerra) i el doctor Fabià Isabat (dreta). Font: llibre “L’Hospital del Mar en la historia de Barcelona”. Dr.Bosch i Monegal.

Sabeu quan va canviar el nom d’Hospital d’Infecciosos pel de Nuestra Señora del Mar? Doncs va ser coincidint amb el retorn de l’Hospital d’Infecciosos a la seva ubicació habitual, el mar, una vegada acabada la guerra civil i després de dos anys reubicats provisionalment a l’hotel Florida al Tibidabo. És a dir, ja fa 75 anys.

El juny de 1939 l’hospital va retornar al mar i un dels primers acords que va prendre l’Ajuntament després de l’entrada de les tropes “nacionals” va ser canviar-li el nom. També va destituir tots aquells que havien desenvolupat càrrecs directius en el període “roig”. El doctor Josep Maria Grau i Blanch, que havia estat el primer director de l’hospital i que havia dedicat tota seva la vida a aquest centre, va ser inhabilitat i no va poder retornar al mar.

El va substituir el Dr. Trias de Bes, que va ser director fins l’any 1967, i a qui veiem a la imatge en un col·loqui.

Font de la imatge: llibre "L'Hospital del Mar en la història de Barcelona" del Dr. Bosch i Monegal.

L’Hospital del Mar va ser bombardejat l’any 1937. Estava en un lloc estratègic per la seva proximitat a la fàbrica de gas i perquè els avions enemics tenien dificultats per passar la barrera antiaèria que protegia aquesta zona de la ciutats. Hi caigué una bomba i causà un mort als soterranis de l’antic pavelló número 6, pavelló que molts anys després va se destruït per una explosió de la fàbrica de gas, que també causà un mort.

A mitjans de 1937 l’Hospital es va evacuar i es va traslladar a l’Hotel Florida del Tibidabo. Va ser difícil, tant per als malalts com pel personal sanitari, ja que hi havia moltes dificultats de transports, manca de calefacció, aliments i subministrament. S’hi arribava amb un autocar vell que fallava la major part dels dies, obligant a metges, infermeres i altres professionals a pujar a peu per la rampa del funicular.

Fins al mes de juny de 1939 l’Hospital no va poder retornar al Mar.