Practicar exercici

L’exercici físic està de moda, contínuament escoltem frases com “fer exercici és saludable”, “m’ajuda a estar content” “em provoca benestar”, “em fa sentir bé”, “m’ajuda a dormir bé” “em treu l’estrès”...Tots hem rebut la recomanació 30 minuts d’activitat física regular d’intensitat moderada tants dies de la setmana com es pugui (o una intensitat més alta per a obtenir millors beneficis) i/o exercicis de força dos cops per setmana. Però poden els pacients afectes d’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) assumir aquesta premissa?

Si a aquesta premissa social li afegim la que mou el món de la Rehabilitació Use it or lose it (Utilitza la funció o la perds), aplicada en altres patologies neurològiques com són els ictus o traumatismes, la pressió i la incertesa encara són més altes.

En aquests moments tot el què podem dir és que les dades existents sobre exercici i ELA no són gens concloents, tot i que alguns estudis apunten un benefici de l'exercici moderat.

L'ELA sabem que és la forma més freqüent de les malalties progressives de motoneurona. Els nervis motors es van deteriorant afectant als músculs que van perdent força. La recerca mèdica en aquest moment va dirigida a trobar la substància o substàncies que permetin mantenir els nervis sans i correctament connectats a la musculatura, però determinar quines són aquestes substàncies naturals i neuro-protectores està resultant una feina més àrdua i lenta del que tots hauríem mai desitjat. Això fa, que a hores d'ara tant els equips que es dediquen a recerca com els clínics assistencials no haguem trobat una recomanació sobre l'exercici de consens, ja que desconeixem quines neurotrofines són les adequades per protegir els nervis motors i evitar-ne la degeneració.

Sabem que l'exercici afavoreix l'alliberació d'una sèrie de substàncies a nivell cerebral que tenen un efecte protector cerebral i medul·lar espinal, que ens ajuden a reduir la inflamació i reparar proteïnes danyades. La remodelació de les miofibres, estimulació de la plasticitat cerebral en el SNC, efecte neuroendocrí i adaptació antioxidativa i antiinflamatòria són els beneficis principals que aporta l'activitat física a la ELA; també de la millora la resistència de les neurones a l’apoptosi. Tot això es tradueix clínicament en una millora de les capacitats físiques, fisiològiques i funcionals dels pacients i proporciona un efecte neuroprotector davant el declivi cognitiu, alentint-lo en malalties com el Parkinson o l'Alzheimer. També s'aprecia que l'exercici físic moderat i adaptat respecte a la intensitat millora el benestar i la satisfacció personal prevenint l'aparició de trastorns depressius en pacients amb aquest tipus de patologies a diferència dels que no realitzen cap tipus d'exercici físic. El que desconeixem és si un determinat tipus d'exercici ens ajuda més o menys en aquest objectiu i si aquest és el mateix per a les persones afectades d'ELA. Comencem, però, a tenir pistes en estudis realitzats en model animal en què es suggereix que l'entrenament moderat aeròbic com la cinta rodant o la bicicleta estàtica tenen aquest potencial protector sobre el nervi del pacient amb ELA i augmenten a nivell cerebral els marcadors associats a la reducció de la inflamació; però cal tenir sempre present que cal evitar la debilitat i la fatiga derivada d'un exercici mal ajustat, que indueix un augment de la debilitat. Per tant, podríem dir que exercici d'alta intensitat no està indicat; mentre que de moderada intensitat, sí.

Alguns centres recomanen la cicloergometria o la bicicleta estàtica arribant al 75% de la freqüència cardíaca màxima indicada, 2/3 cops per setmana  durant 10-20min. Els exercicis de resistència s'haurien de realitzar amb càrregues segons tolerància del pacient, suggerint 3 sets de 10 repeticions 3 cops per setmana. Ara bé, els exercicis no s'haurien de realitzar sobre un múscul dèbil, en aquets casos es recomana l'activitat diària com a manteniment. En ELA el pacient és qui coneix la limitació, quan es percep fatiga és el moment de parar, sinó es pagarà amb escreix amb un excés de fatiga i lenta recuperació, amb percepció de davallada funcional i havent posat en risc la possible lesió dels teixits implicats en el sobreesforç.

En aquestes moments no tenim un evidència clínica suficient per definir protocols d'intervenció  en ELA, amb l'objectiu de marcar rutines segures i optimitzar  el benefici de l'exercici pel pacient afecte d'ELA. Calen nous estudis que ens permetin abordar aquest punt d'una forma segura. El que sí ha demostrat la recerca és que és millor un exercici de baixa intensitat que el no exercici per mantenir un correcte estat de salut.