Nascuda fa 32 anys a Osca, aquesta infermera, amb tres màsters i a punt de doctorar-se, acaba de guanyar el premi Jove Talent en Atenció Hospitalària de la Societat Catalano-Balear d'Infermeria. Es reconeix així la seva capacitat d'iniciativa, que l'ha portat a convertir-se en responsable de teràpia endovenosa a l'Hospital i en una de les persones de referència en aquest camp a l'Estat.

Què et va portar a ser infermera?

A la meva família, el meu tiet és infermer i la meva mare auxiliar. Des de petita, quan la meva mare estudiava les oposicions per a auxiliar, jo ja agafava els seus llibres i hi mirava coses. Crec que la vocació em ve d'això, de la meva mare i del meu tiet. I ara, els meus cosins són infermers, jo ho sóc, som una família força sanitària.

I per què vas venir a estudiar a Barcelona?

A Osca, la universitat és molt petita. Quedar-m'hi era posar-me limitacions professionals. Venir a Barcelona em permetia tenir autonomia a l'hora de prendre decisions, perquè jo aquí estava sola, i això em feia madurar. I professionalment, Barcelona no és el mateix que quedar-me a Osca. La filosofia laboral és diferent, més atractiva i amb més reptes per créixer professionalment. Tens més oferta de formació, laboral, més oportunitats...

Vaig venir amb 17 anys, per tant, va ser un canvi molt important.

Com va anar la teva formació?

Vaig estudiar a l'actual ESIMAR i quan vaig acabar, les últimes pràctiques em van tocar a oncohematologia, que sempre m'havia donat cert respecte. De fet, a segon de carrera havia dit que no volia fer les pràctiques allà i a tercer vaig demanar-les. M'havien explicat que era el pacient més complet i em vaig decidir. En acabar, em van oferir un contracte de suplències d'estiu i, des de llavors, no m'he mogut d'allà.

I l'interès pels accessos vasculars?

Un any i mig després de començar a treballar a l'Hospital vaig començar a interessar-me en ells. En el cas del pacient oncohomeatològic teníem el problema que, a vegades, posàvem vies molt precàries per administrar tractaments amb un risc de repercussió clínica per al pacient. Així que vam començar a anar a congressos i vam veure que hi havia un dispositiu que es podia implantar (l'anomenat catèter central col·locat per via perifèrica o PICC), de llarga duració i que permet administrar els tractaments de quimioteràpia. I em vaig centrar en això. Vam posar en marxa un petit servei d'accessos vasculars a oncohematologia, on 4 infermeres estàvem preparades per implantar aquest dispositiu. Direcció d'Infermeria va voler extrapolar la idea a tot l'Hospital i es va convocar un concurs intern per escollir la persona responsable del projecte. I vaig resultar escollida. I hem anat creixent, afegint als PICC, les vies mitjanes (midlines), el sistema de navegació amb confirmació de punta per electrocardiograma...

Com ha millorat tot plegat la pràctica del vostre dia a dia?

Abans, a l'hora d'implantar un catèter, el que es feia era una placa de tòrax, amb la lògica irradiació al pacient, i si no estava ben col·locada, com no es feia la comprovació en temps real, havíem de tornar a manipular el catèter i fer una nova placa, és a dir, més irradiació, més manipulació i més risc d'infecció.

Per contra, amb aquest sistema, en temps real podem manipular la trajectòria del catèter, per tant, és més segur, més cost efectiu i provoquem menys molèsties als pacients, ja que s'implanta a peu de llit.

A la vegada, hem introduït noves tècniques, com ara la tunelització directa i indirecta, hem creat circuits com el de l'aferèsi i, en pacients trasplantats, quan la cirurgia és programada, el dia abans, en coordinació amb Anestesiologia, Urologia i Nefrologia posem un PICC específic, de tal manera que s'estalvia temps al quiròfan. I seguim!

Però sembla que no t'has posat límits a la teva formació. Encara segueixes estudiant.

Vaig començar fent un postgrau d'oncohematologia. Vaig veure que m'agradava i vaig fer el màster de la mateixa especialitat. La gent em deia que estava boja, perquè m'agradava la recerca. Jo era sòcia de revistes sobre recerca infermera, em llegia els articles i la seva introducció, on s'explicava el problema que es volia resoldre, però jo, un cop passava la introducció, no entenia res. I em vaig dir, 'a tu t'agrada llegir aquestes coses, és una pena que no puguis nodrir-te de tot l'article perquè no l'entens'. I em vaig inscriure al màster de Metodologia de la Recerca Aplicada a les Cures Infermeres de la Universitat de Barcelona i vaig fer una tesina. Vaig gaudir fent-ho i em vaig dir, 'Eli, vés pel doctorat'. Per fer-ho, abans vaig haver de fer el màster d'Infermeria de Pràctica Clínica Avançada, amb la seva tesina, que és l'estudi pilot de la meva tesi.

Sobre què és?

Sobre les bacterièmies associades a catèter.

Ara has rebut el premi Jove Talent de la Societat Catalano-Balear d'Infermeria. Què significa aquest reconeixement?

Crec que la professió d'infermeria està poc valorada en el sistema. Realment, l'usuari no sap què fa infermeria, segueix dient que el metge és el seu cap i no, són dues disciplines diferents amb un objectiu comú, que és el pacient. En certa manera, fins que no ingresses a l'hospital i no en formes part com a pacient, no saps el valor de la seva feina. Per tant, un premi així suposa un reconeixement, que és escàs, fer visible el que fas i l'esforç que t'ha costat arribar-hi i una dosi de motivació.

I a partir d'ara què toca?

Doncs estem preparant un manual amb altres 3 hospitals estatals sobre com formar un equip de teràpia intravenosa a l'àmbit hospitalari. Donar unes pautes de com fer-ho. A la vegada, formaré part del comitè científic de la Sociedad Española de Infusión y Acceso Vascular en el pròxim congrés que se celebrarà a Sant Sebastià. Per tant, sembla que la feina que faig no es queda a l'Hospital del Mar, sinó que comença a haver-hi un cert reconeixement a l'àmbit nacional.

El futur exigeix seguir treballant en accessos vasculars, però també per poder-me dedicar a la recerca, a tenir una línia pròpia de recerca, a què comptin amb mi com a tutora o directora de tesis doctorals. Treballar per arribar a això.

La gent no associa la recerca a la infermeria.

Sí, perquè fins fa poc les infermeres no ens podíem doctorar, no existia un doctorat en infermeria. Havies d'optar per altres estudis més socials. Però el més bonic de la recerca infermera és que es divideix en dos aspectes. La part més social, més qualitativa, més psicosocial, que ens permet aprofundir en temes que si no investigues, no coneixes. Temes que no cal extrapolar. I d'altra banda tenim la part quantitativa, més aplicada.

La gent se sorprèn que infermeria investiguem, però, perquè no? La meva tesi tindrà una repercussió important a l'àmbit clínic. I si revisem la literatura científica, hi ha tesis doctorals d'infermeres que han canviat moltes coses i que tenen molta repercussió. Per tant, ja que apostem per la pràctica infermera basada en l'evidència i estem consumint aquesta evidència, cal que les persones que hi estem interessades la generem i donem a conèixer els resultats que podem oferir, perquè tots ens en puguem nodrir.

És aquest el futur de la infermeria?

Sí. Una de les coses que més admiro de la medicina és la capacitat dels seus professionals per fer una tasca clínica sempre basada en l'evidència, argumentada a través de guies de pràctica clínica, de l'evidència que hi ha a la literatura aplicada la pràctica diària. Infermeria hem de seguir aquesta línia. El problema és que no sempre tenim els mateixos recursos. Però entenc que estem en el camí correcte. És una visió força nova, però és la línia a seguir.