El vídeo que encapçala aquest butlletí vol testimoniar el reconeixement que, professionals del PSMAR, pacients i ciutadania en general, volen expressar a totes aquelles persones que es van comprometre en l'atenció dels ferits. Alguns dels protagonistes expliquen en primera persona la seva experiència i emocions davant una situació tan excepcional i tràgica. Volem donar les gràcies a la productora Lavinia per aquesta donació que ens ajuda a construir la memòria col·lectiva d'aquells dies d'agost de 2017.

Comparteix-lo i fem-lo viral! És un tribut de l'agraïment de la societat a tots els professionals que van intervenir.
@salutcat @semgencat @emergenciescat @mossos @barcelona_GUB

Aquí teniu el relat dels fets i de les hores que van estendre’s des de la primera trucada anunciant l’atemptat fins les següents dues setmanes en què les víctimes van ser als nostres centres, amb les paraules i testimonis dels seus protagonistes. Us convidem a tornar-ho a viure i a compartir el record de la intensitat, el treball i les emocions.

Els nous espais acabats d’inaugurar han passat per la seva primera prova de foc amb èxit. Tots els professionals es congratulen d’haver pogut comptar amb la gran qualitat d’assistència i de treball que proporcionen, la facilitat per connectar amb la zona d’ambulàncies, d’alinear seguits els box de totes les persones ateses arrel de l’incident, la preparació dels box de codis i la proximitat de l’àrea de diagnòstic per la imatge.

Al CUAP Peracamps, el primer centre en rebre pacients per la proximitat a l'àrea de l'atemptat, atendre un infant en aturada cardiaca va suposar una commoció per a tot el personal que hi era. La sala d'espera era buida, però només per poc temps.

L’altre gran front d’intervenció a l’Hospital del Mar davant el greu atemptat a la Rambla el 17 d’agost va ser la informació i l’atenció psicosocial. Un incident d’aquestes característiques genera un gran atracció de públic cap al centre. En el moment en què es va produir, es va activar una organització extraordinària per donar l’atenció adequada a visitants i familiars.

Aquesta intervenció es va concentrar al vestíbul principal de l’hospital i va ser coordinat per les treballadores socials, a més de l’equip de centraleta i de les metgesses voluntàries que pertanyien al servei d’Endocrinologia principalment. Allà es van valorar les diferents necessitats de les persones, proporcionant informació, contenció i recolzament emocional, fent d’enllaç de tot tipus pels afectats, gestionant les prestacions de supervivència de víctimes i familiars, a més de coordinar el voluntariat social i cívic prestat per Creu Roja, que va estar al centre dues setmanes. I, en els dies següents, el treball es va centrar més en la relació amb les ambaixades i consolats, així com amb la Unitat de víctimes del Terrorisme del Ministerio del Interior.

Igual que va passar a les altres àrees de l’hospital, la de cirurgia no va parar de rebre voluntaris en tota la tarda. Degut al tipus d’atropellament que va ser, es van tenir poques intervencions de cirurgia general (vàries intubacions-drenatges), mentre que la principal feina quirúrgica la van tenir traumatòlegs i neurocirurgians.

Ens ho expliquen Juan José Sancho, coordinador del bloc quirúrgic aquell dia, Albert Alier, que exercia com a cap de servei de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (COT) en funcions i la Laura Serrano, adjunta de Neurocirurgia, que va acudir voluntària a donar suport en les dues craniotomies que es van realitzar.

La solidaritat és un dels aspectes més rellevants que va treure l’atemptat a la Rambla. Més de 100 persones van personar-se a l’Hospital del Mar i 17 més al CUAP Peracamps per donar suport als companys que s’hi trobaven i molts més es van oferir telefònicament o enviant missatges. A molts se’ls va haver de dir que marxessin, que esperessin frescos per si calia un recanvi. Molts van esperar ordres, ocupacions, tasques... I van treballar sense dir un no, ni un "no em toca", ni mirant en cap moment el rellotge. Va brillar la vocació i l'esperit de servei.

Els sentiments no van aparèixer fins més tard perquè, en treballar, surt un “mode automàtic” que es conrea al llarg de l’experiència professional, i que només pel context acusa un cert grau extra de tensió. El patiment dels altres, la por i el dolor els veiem en el dia a dia, però el fet que hagin arribat a causa d’un acte de violència acaba passant factura. Els nervis i l’adrenalina van fer que molts dormissin malament aquella nit i potser algunes més. Sentir-se trist, enfadat, amb fred, tot i ser ple estiu, o amb ganes de caminar, plorar, passejar, “ventilar-se”, van ser algunes de les reaccions que ens han descrit.

Va ser un dia esgotador, ple d’imatges: la mirada d'una nena desorientada que el cap del servei de Medicina Intensiva, Joan Ramon Masclans, no oblidarà, els noms de les famílies en altres idiomes que la treballadora social Laura Morro sempre recordarà, el supervisor donant ordres fluïdes, un record que encara impressiona la infermera Anna Garrido, les emocions a flor de pell de la Raquel Arroyo a la reanimació post-quirúrgica, el nus a la gola de la cap del servei d’endocrinologia Juana Flores pels qui no van trobar algú que estimaven. Com diu l’Albert Alier, traumatòleg, hem entrat en les seves vides i els hem deixat entrar en les nostres.

La Unitat de Cures Intensives (UCI) va assumir la tasca de la derivació i atenció de les víctimes més greus. Tal com explica Joan Ramon Masclans, cap de servei de Medicina Intensiva, durant els breus minuts en què l’hospital va poder preparar-se per l’arribada dels ferits, la UCI, que disposava de box lliures, va augmentar la seva capacitat enviant cap a planta a tots els pacients que va ser possible i obrint box de semicrítics. Una mobilització en la que es van involucrar des de la cap d’Unitat fins a algunes metgesses del servei, que no van dubtar a acompanyar els pacients amb els seus llits a la nova ubicació.

Durant aquella jornada van acollir cinc pacients, tres que van ser operats en la mateixa nit a traumatologia per diferents contusions, traumatismes i fractures i dos molt greus de neurocirurgia, amb traumatismes cranioencefàlics, un dels quals va morir. Tres pacients més van ser controlats a reanimació post-quirúrgica, amb patologies de menor complexitat. Com ens explica la Mª José Roca, que va acudir voluntàriament, va trobar un treball molt organitzat. Vaig sentir que participàvem a mantenir a d’altres amb vida, a defensar-los d’alguna manera. Jo vaig cuidar de la dona que finalment va morir, però em quedo amb què en realitat va morir a la Rambla, no al meu Hospital. Que ho vam intentar tot, que no vam voler rendir-nos. Encara que jo he viscut moltes pèrdues i la mort de moltes persones, va ser dur perquè vaig estar en contacte amb la família, intentant entendre’ns com podia en anglès i amb els gestos i el millor tracte possible. Crec que també vam contribuir a que se sentissin compresos i atesos en un moment molt difícil i fins i tot acabar fent-se donant.

Cal fer un reconeixement especial a tots els serveis i àrees que van contribuir a fer possible una atenció excel·lent. Des del del diagnòstic per la imatge, que va avaluar la severitat de les lesions i les possibles hemorràgies internes de les víctimes fins els serveis de Laboratori i Banc de Sang. I, per suposat, els Recursos Humans, seguretat, cuina o neteja, sense els quals la qualitat del treball no hagués estat la mateixa.

L’incident va obligar a alliberar els aparells de radiologia i a reprogramar pacients. Les víctimes van passar immediatament per l’Ecofast (detecció de sagnats abdominals) i pel TAC per veure fractures o complicacions i valorar la necessitat de cirurgia. El servei va disposar de prou tècnics i radiòlegs per a tenir dos TAC i radiologia convencional per crani i tòrax en ple funcionament. La connexió pel passadís tècnic amb els nous espais d’urgències va resultar molt facilitadora. El cap de servei, Fernando Fernández Alarza, que es trobava fora de la ciutat, explica que es va sentir molt orgullós de com van treballar i de què poguessin fer i informar les proves en tan poc temps. També al Laboratori, amb Carles Vilaplana, van treballar intensament per a facilitar resultats d'analítiques i Pedro Carrasco, amb el Banc de Sang, va treballar per tal que no faltessin concentrats dels diferents tipus sanguinis en les intervencions que es realitzarien durant la nit i els dies posteriors.

Altres serveis que van doblar esforços van ser els de Recursos Humans, Recursos Humans, amb la tasca de gestionar la cobertura de plantilles i reforços de personal, avançant la incorporació del torn de nit, o l'aprovació i gestió de plans d'emergència extraordinaris necessaris. També els equips de seguretat van doblar el personal assignat, per a la contenció de visitants i de mitjans de comunicació i la vigilància de l’àrea d’urgències i l’acompanyament de familiars desorientats dins del recinte de l’hospital..